T'intuiré en el raig de sol que m'enlluerna,
quan miro de trobar-te,
allà on se que no hi ets.
T'intuiré en les notes d'un instrument
que no interpreta la nostra cançó,
en la darrera copa,
d'aquell sopar que no farem.
T'intuiré en la casa buida de cada nit,
en el llit immens,
en el plaer buscat que no és plaent.
En el despertar lent d'un dia de festa,
en l'aroma d'aquell café que no prendrem.
T'intuiré mentre t'oblido,
mentre espero deixar d'intuir-te,
mentre intento mirar d'oblidar-te.
Un camí esquerp, però necessari, hi ha moments que veiem clar que aquest és el camí. Fins que en surt un altre, fins que oblidem, no només les persones, sinó fins i tot els camins, perquè en fem de nous.
ResponElimina