dijous, 22 de març del 2018
Camino
Camino vora el rierol
i sento com s'escola l'aigua, entre les pedres.
Hi ha el so que m'acompanya sempre
perquè no hi ha cap distància
entre el rierol i jo, i el seu so, avui, és el meu so.
Camí avall, creixo jo, com creix el riu.
Només de saber-lo i saber-me,
recollint fonts i rajolins imperceptibles.
No sents? Ja salta el riu damunt les pedres...
Rierol
De l’aigua,
que no vaig gosar beure,
en faig mirall,
d’aquesta meva covardia.
D’un desfilar per lleres que eren només escòrrecs,
en l’irreal pretès afany de ser riu.
I desterro de dins meu, el silenciat lament,
el plany,
l’anhel del mar inassolit.
I resto aquí.
Conservo allò que em queda,
rierols escolant-se entre les pedres.
que no vaig gosar beure,
en faig mirall,
d’aquesta meva covardia.
D’un desfilar per lleres que eren només escòrrecs,
en l’irreal pretès afany de ser riu.
I desterro de dins meu, el silenciat lament,
el plany,
l’anhel del mar inassolit.
I resto aquí.
Conservo allò que em queda,
rierols escolant-se entre les pedres.
Plor
Si brollés aigua de la font més certa,
d'aquella que alimenten les glaceres,
del cim etern que no gosares mai emprendre,
sabries, com n'és de gèlida l'absència.
dimecres, 21 de març del 2018
Esbós de mi
Intent fallit o primer pas.
Un vers perdut o bé un camí.
L'esbós d'avui pot ser
obra en procés,
sempre imperfecta,
revisable,
en tot moment millorable.
Som en el camí
que va de nosaltres mateixos
a nosaltres mateixos.
Llarg o curt,
no n'hi ha d'altre.
Soc l'esbós de mi,
que els anys acaben.
Inacabat
No he estat més que l'esbós d'allò que pretenia,
l'intent fallit,
la fita no assolida.
L'estrofa inacabada,
el vers perdut.
La nota que no afina.
dimarts, 20 de març del 2018
Herba
En aquest moment precís,
quan més vols esvair-te,
no hi ha res més que tu.
Cap més lloc on mirar
que no sigui mirar endins.
No hi ha cap mot amb sentit
sinó el que et surt de l'ànima.
Uns versos, com un nou camí.
Com gotes de rosada, que flueixen
lentament per les fulles
per ser aliment i saba
per ser aigua que calma la set.
quan més vols esvair-te,
no hi ha res més que tu.
Cap més lloc on mirar
que no sigui mirar endins.
No hi ha cap mot amb sentit
sinó el que et surt de l'ànima.
Uns versos, com un nou camí.
Com gotes de rosada, que flueixen
lentament per les fulles
per ser aliment i saba
per ser aigua que calma la set.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)