dimecres, 3 d’octubre de 2018

UN REGAL INVISIBLE



Imagen relacionada

T'embolico un regal invisible,
amb paper de colors d'esperances,
on hi càpiguen tots els desitjos,
i hi trobis l'encert i la màgia.

Un regal invisible que el tinguis,
a l'abast de les mans i de l'ànima,
on hi trobis els somnis que venen,
a la nit, mentre dorms, a buscar-te;
on hi trobis els somnis que arriben,
quan de dia somies desperta.

Un regal invisible que et deixo,
a l'entrada del palau on t'esperen,
tots els anys que desitjo que et quedin,
per seguir obrint regals plens de somnis.
Perquè el guardis al lloc que tu vulguis.
Jo l'envio des del lloc on et guardo.

dijous, 21 de juny de 2018

Els nous dies











Reprendré el camí,
en la quietud dels dies després de la tempesta.
Ja no hi ha tràgol, ni onades.
Les últimes, portaren les darreres restes del meu naufragi.
La tramuntana dorm oculta en algun penyassegat.

Les petxines embelleixen la desolada platja.
L'aigua llepa les ferides que dibuixa la sorra.
Escou la sal.

Un peix mort, es deixa gronxar pel pausat moviment de la mar calma,
en un anar i venir que no porta enlloc.
Altres esquitxen amb l'aigua, al seu voltant;
fan, del seu cos, una joguina.
I el mar es tenyeix del contrast entre la mort i la vida.

Construiré un recer de branques arrossegades,
que sigui el refugi d'esperances noves,
i m'asseuré a esperar els nous dies;
resseguiré amb els ulls la pell de l'horitzó que em mira.


dimecres, 20 de juny de 2018

Entre les runes

No marxis de tu. 
Aquest embolcall de tu 
que ara veus runa, 
tanmateix conté tota la riquesa. 

Entre les runes 
creixeran noves flors 
potser tan lentament 
que destil·laran una nova bellesa.

Runa












Em desdibuixo i ja no em reconec.
S'esborra el que sóc,
i no queden colors ni pinzells per fer un nou traç.

Es va desfent tot.
El fang no aguanta el torn ni les mans,
les imprecises formes em silencien.

S'apaga la llum.
La foscor encomana els ulls,
no queda res per veure a l'altre costat.

Marxa.
Aquí ja no hi fas res,
només queda la runa i la misèria.








Vora del riu


Vora el riu
que esborra les empremtes
creixen els àlbers.
Potser cal perdre's pels camins
dels arbres
i sentir altres melodies.

Que no mori mai l'ànima
que et perduri més enllà 
de rendicions 
més enllà de les fragilitats 
que radicalment aclaparen
temps i espais.
Vora del riu, a l'ombra dels arbres.

Rendició











Emporta't la fràgil empremta de la meva ombra.
Ja només soc això.
Les mans, orfes del teu cos, no saben acariciar.
Els pasos es perden en el camins que no porten enlloc.

Sorda, no m'arriba la melodia dels teus silencis,
i el gust dels teus llavis ja no cobreix els meus.
Absent,
l'olor del moviment del teu cos sobre la meva pell, escampa.

No alçaré els ulls que no poden trobar-te.
I cosiré el dolor del buit immens que m'embolcalla,
amb el fil de la rendició;
que mori el cos, ara que és morta l'ànima.

Morir o viure

Morir d'amor desesperançat
o viure per amor 
de qui més et necessita.

Viure en la pluja que et regalima  pel cos, 
viure en els riures dels infants que t'estimen
viure en el vent que t'esbulla els cabells
viure en el gatet que s'acotxa e la mà, 
viure entre la claror i l'ombra del teu bosc amic.

L'evidència


Vull morir en la fredor del desglaç de la neu,
en el darrer raig de sol del dia que vas marxar,
en la pluja que esquitxa el vidre de la teva absència.

Vull morir en l'oreneta que cau del niu massa aviat,
en els terrats del gat que acompanya les meves nits,
en el vol de la papallona que enlaira els colors que no se pintar.

Vull morir en l'onada i en la mar calma,
en l'erosionada roca esculpida pel vent,
en les dunes que amaguen els secrets dels teus peus.

Vull morir, ara, aquí, desaparèixer per sempre,
no tornar a sentir que no hi ets,
no tornar a fer evident l'evidència.

Vine a trobar-me


Vine a trobar-me,
allà on ens trobàvem sempre,
sota les branques del cirerer
que vetlla els nostres noms.

Vine a trobar-me,
i porta nou el teu somriure d'abans,
les teves històries,
aquelles ganes que tenies d'estimar.

Jo seré allà,
al lloc on vas deixar-me,
amb els ulls que ja coneixes,
i la mirada renovada.

Ens explicarem els camins,
i les petjades,
el temps que ja no tenim,
totes les hores enyorades.

Llegirem en l'altra,
les lliçons que ens falten aprendre,
i podrem respondre, per fi,
la impreguntada pregunta.

diumenge, 10 de juny de 2018

Cendres

Deixa refredar les cendres
i fes com el volcà
que les llença amunt, amunt,
fins a oblidar-les. 

Endins, endins
sempre queda caliu
esperant, pacientment
el moment d'un nou foc.


Cendra




Imprudent.
Remouré les cendres
del foc que ens ha devastat.

L'aire nou arriba a la brasa roent,
alliberada;
el desig irefrenable de seguir cremant.

No trobaràs llenya nova.
No queden troncs,
ni sarments.

Queda el record de la flama,
sostingut en la retina del temps.
L'empremta de l'espurna,
espetegant damunt la pell.

Som cendra.
La gèlida absència,
apaga la brasa roent.

No et sentis captiva

No et sentis captiva de cap rei ni cap senyor,
ni de passadissos secrets, ni de tanques amb flors.

Cal passar l'ombra, i l'obaga i la fosca
per sortir a la llum, 
i poder ser, de nou tu mateixa.
I haver fugit, d'aquest lloc que t'atreu i t'ofega.

Tan a prop teu

Tan a prop teu,
el teu perfum m'arriba;
et fas present.
Els teus colors,
tenyeixen la llum.
I l'aire que pentina
la silueta dels teus pètals,
es burla de mi.

Jo, que només soc espiga,
aquí,
tan a prop teu,
estic.
I se m'oblida,
fugir prou lluny,
sortir d'aquest embat ,
d'aquesta trampa que m'estira.

Que vingui un cop de vent,
d'una tempesta esfereïda,
i trenqui la fina tija que em sosté,
i se m'emporti lluny,
prou lluny de tu,
i deixi de sentir-me,
tan aquí, a prop,
i de tu tan captiva.