El sentiré molt lluny, el mar
i també lluny, la muntanya,
i la pluja i el cel, quan ja no hi siguis.
Per més que m'aferri a qualsevol suport...
L'enyorança serà com l'aire
que omple sense omplir, cada buida absència.
I el record serà, només, de tot allò que no va ser.
El teu traç és un homenatge delicat i preciós a aquesta bicicleta que vaig fotografiar.
ResponEliminaLa vaig imaginar enyorada de passejades, involuntàriament immòbil.
I en la seva enyorança vaig intuir una de meva.
Els teus versos i potser els meus l'allunyaran, per un instant, de l'abisme.
Retinc el teu darrer vers, i l'interioritzo.
M'alegro que t'agradi el dibuix... em feia dubtar, i no m'hi veia gaire amb cor.
EliminaEl meu darrer vers és com a vegades són les coses, i no pas com haurien de ser. Jo penso que s'ha de treballar el present per poder recordar allò que va ser bonic, allò que va ser vida viscuda. Però desgraciadament sempre ens fa més recança allò que no hem fet o que no hem aconseguit que no pas el què em fet. Els errors, finalment són vida viscuda. El no-fer és espai no viscut.
Imagino la bici oblidada i rovellada, pensant només en els viatges que no ha fet, en els camins que no ha conegut.