Quan ja no ens duguin pedalades a la platja,
i no dibuixi, amb la lluna, la sal del teu cos nu,
de rovell vella, enfilaré parets de cases buides,
i fixaré el res que quedi del que soc,
sobre un filferro que em sostingui de l'abisme.
I al fons, un tros del mar que ens acollia,
i que quan ja no hi siguis, el sentiré molt lluny.
Aquest poema, segons com me'l miro, trobo que parla la bici "de rovell vella" i suposo que és així. Però hi ha una personificació tan gran de l'objecte bicicleta, que també pot ser un poema d'amor entre persones.
ResponEliminaSom-hi! Ja tinc el dibuix!
A veure què surt... miro de seguir
Sí Carme, és ben bé tal com dius.La bicicleta parla per algú que pensa en el moment en què l'altre algú ja no hi serà. Quan el rovell que la cobreix siguin els anys que s'han deixat enrere. Quan ja ni tans sols el mar, que sempre ens parla, no sigui ja capaç d'acollir. I l'absència de l'altre s'hagi endut el tot del que va ser.
ResponElimina