Sento els colors de la tardor
sobre la meva pell.
I sento el vent, ara suau,
ara potent, que se m'emporta.
Batego al seu ritme
malgrat jo mateixa.
Hi ha un final que s'apropa.
D'oblit i de descans reclòs.
Reposo, ara, sobre la randa més fina
en la fredor de la tardor tan avançada.
Sí, faré una pausa
mentre em durin
els colors de foc que m'acompanyen.
Els viuré com el darrer adéu,
encara bell, cap a aquest món
sovint, el més inhòspit.
No sé que trobo més preciós, si el teu poema o el teu dibuix.
ResponEliminaUn regal totes dues coses.
Mil vegades gràcies.
Gràcies Mònica... m'he fet fulla...
ResponEliminaQue bé s'expressa aquesta fulla! Sembla com si sentís la Carme Rosanas. En tot cas, res d'adéu, eh? Més aviat, hola, que, estic segura que és el que deia la fulla abans de girar 180º.
ResponEliminaTeresa, em fa il·lusió veure't aquí, perquè és el primer comentari que tenim en aquest blog, que no siguin els nostres intercanvis Mònica-Carme o Carme-Mònica. Benvinguda, doncs!
EliminaBé, no és que tingui cap pressa per marxar, Teresa, cap ni una, però si que no puc evitar de plantejar-me que soc a la darrera etapa de la vida i que duri molts anys, però no "massa" anys, que duri mentre en puguem gaudir.