dissabte, 16 de setembre de 2017

Canyes


Busquem el refugi
de quan érem nins.
Amb quatre o cinc canyes
somriures endins.

El món s'esborrava
o el món era el bosc,
i en mig la cabana,
per seient un roc.

No hi havia passat
no hi havia futur
el moment, salvat,
com l'instant més pur.

Jo ara vull ser 
com aquells infants.
i  pensar només
el que duc a les mans.






2 comentaris:

  1. Impressionada per aquest poema teu que està amarat de tot el que desprèn l'indret on hi ha la cabanya. És com si haguessis intuït què senten en Jan, en Guim o en Guillem quan estan per allà.
    Hi ha una vista preciosa de la Vall de Sant Daniel i part de les Gavarres.
    Quan volen anar-hi el nens, els acompanyo i em col·loco a una certa d'instància mentre ells juguen aliens al temps i a tot, com si per una estona el món es reduís a aquell bosc.
    Preciós el teu porxo.

    ResponElimina
  2. Aquests poemes que escric aquí me'ls enduc també al meu blog. En copiar-lo allà vaig fer una rectificació del final que ara també l'he fet aquí.

    Quan m'inspiro en una imatge o en un poema d'una altra persona, faig un exercici d'empatia, entro a dins dels objectes, en aquest cas, la cabana, la pedra, el porxo i també dins dels protagonistes.

    A vegades em queda massa literal (pel meu gust) com el de la casa rosa, amb tots els detalls, a vegades més juganer com aquest. Sempre hi ha una identificació amb la imatge, sempre.

    ResponElimina

Qui vol mirar pel forat del pany?