Busquem el refugi
de quan érem nins.
Amb quatre o cinc canyes
somriures endins.
El món s'esborrava
o el món era el bosc,
i en mig la cabana,
per seient un roc.
No hi havia passat
no hi havia futur
el moment, salvat,
com l'instant més pur.
Jo ara vull ser
com aquells infants.
i pensar només
el que duc a les mans.
Impressionada per aquest poema teu que està amarat de tot el que desprèn l'indret on hi ha la cabanya. És com si haguessis intuït què senten en Jan, en Guim o en Guillem quan estan per allà.
ResponEliminaHi ha una vista preciosa de la Vall de Sant Daniel i part de les Gavarres.
Quan volen anar-hi el nens, els acompanyo i em col·loco a una certa d'instància mentre ells juguen aliens al temps i a tot, com si per una estona el món es reduís a aquell bosc.
Preciós el teu porxo.
Aquests poemes que escric aquí me'ls enduc també al meu blog. En copiar-lo allà vaig fer una rectificació del final que ara també l'he fet aquí.
ResponEliminaQuan m'inspiro en una imatge o en un poema d'una altra persona, faig un exercici d'empatia, entro a dins dels objectes, en aquest cas, la cabana, la pedra, el porxo i també dins dels protagonistes.
A vegades em queda massa literal (pel meu gust) com el de la casa rosa, amb tots els detalls, a vegades més juganer com aquest. Sempre hi ha una identificació amb la imatge, sempre.