UN REGAL INVISIBLE

T'embolico un regal invisible,
amb paper de colors d'esperances,
on hi càpiguen tots els desitjos,
i hi trobis l'encert i la màgia.

Un regal invisible que el tinguis,
a l'abast de les mans i de l'ànima,
on hi trobis els somnis que venen,
a la nit, mentre dorms, a buscar-te;
on hi trobis els somnis que arriben,
quan de dia somies desperta.

Un regal invisible que et deixo,
a l'entrada del palau on t'esperen,
tots els anys que desitjo que et quedin,
per seguir obrint regals plens de somnis.
Perquè el guardis al lloc que tu vulguis.
Jo l'envio des del lloc on et guardo.

Els nous dies

Reprendré el camí,
en la quietud dels dies després de la tempesta.
Ja no hi ha tràgol, ni onades.
Les últimes, portaren les darreres restes del meu naufragi.
La tramuntana dorm oculta en algun penyassegat.

Les petxines embelleixen la desolada platja.
L'aigua llepa les ferides que dibuixa la sorra.
Escou la sal.

Un peix mort, es deixa gronxar pel pausat moviment de la mar calma,
en un anar i venir que no porta enlloc.
Altres esquitxen amb l'aigua, al seu voltant;
fan, del seu cos, una joguina.
I el mar es tenyeix del contrast entre la mort i la vida.

Construiré un recer de branques arrossegades,
que sigui el refugi d'esperances noves,
i m'asseuré a esperar els nous dies;
resseguiré amb els ulls la pell de l'horitzó que em mira.

Entre les runes

No marxis de tu. 
Aquest embolcall de tu 
que ara veus runa, 
tanmateix conté tota la riquesa. 

Entre les runes 
creixeran noves flors 
potser tan lentament 
que destil·laran una nova bellesa.

Runa

Em desdibuixo i ja no em reconec.
S'esborra el que sóc,
i no queden colors ni pinzells per fer un nou traç.

Es va desfent tot.
El fang no aguanta el torn ni les mans,
les imprecises formes em silencien.

S'apaga la llum.
La foscor encomana els ulls,
no queda res per veure a l'altre costat.

Marxa.
Aquí ja no hi fas res,
només queda la runa i la misèria.

Vora del riu

Vora el riu
que esborra les empremtes
creixen els àlbers.
Potser cal perdre's pels camins
dels arbres
i sentir altres melodies.

Que no mori mai l'ànima
que et perduri més enllà 
de rendicions 
més enllà de les fragilitats 
que radicalment aclaparen
temps i espais.
Vora del riu, a l'ombra dels arbres.

Rendició

Emporta't la fràgil empremta de la meva ombra.
Ja només soc això.
Les mans, orfes del teu cos, no saben acariciar.
Els pasos es perden en el camins que no porten enlloc.

Sorda, no m'arriba la melodia dels teus silencis,
i el gust dels teus llavis ja no cobreix els meus.
Absent,
l'olor del moviment del teu cos sobre la meva pell, escampa.

No alçaré els ulls que no poden trobar-te.
I cosiré el dolor del buit immens que m'embolcalla,
amb el fil de la rendició;
que mori el cos, ara que és morta l'ànima.

Morir o viure

Morir d'amor desesperançat
o viure per amor 
de qui més et necessita.

Viure en la pluja que et regalima  pel cos, 
viure en els riures dels infants que t'estimen
viure en el vent que t'esbulla els cabells
viure en el gatet que s'acotxa e la mà, 
viure entre la claror i l'ombra del teu bosc amic.

L'evidència

Vull morir en la fredor del desglaç de la neu,
en el darrer raig de sol del dia que vas marxar,
en la pluja que esquitxa el vidre de la teva absència.

Vull morir en l'oreneta que cau del niu massa aviat,
en els terrats del gat que acompanya les meves nits,
en el vol de la papallona que enlaira els colors que no se pintar.

Vull morir en l'onada i en la mar calma,
en l'erosionada roca esculpida pel vent,
en les dunes que amaguen els secrets dels teus peus.

Vull morir, ara, aquí, desaparèixer per sempre,
no tornar a sentir que no hi ets,
no tornar a fer evident l'evidència.

Vine a trobar-me

Vine a trobar-me,
allà on ens trobàvem sempre,
sota les branques del cirerer
que vetlla els nostres noms.

Vine a trobar-me,
i porta nou el teu somriure d'abans,
les teves històries,
aquelles ganes que tenies d'estimar.

Jo seré allà,
al lloc on vas deixar-me,
amb els ulls que ja coneixes,
i la mirada renovada.

Ens explicarem els camins,
i les petjades,
el temps que ja no tenim,
totes les hores enyorades.

Llegirem en l'altra,
les lliçons que ens falten aprendre,
i podrem respondre, per fi,
la impreguntada pregunta.

Cendres

Deixa refredar les cendres
i fes com el volcà
que les llença amunt, amunt,
fins a oblidar-les. 

Endins, endins
sempre queda caliu
esperant, pacientment
el moment d'un nou foc.

Cendra

Imprudent.

Remouré les cendres

del foc que ens ha devastat.

L'aire nou arriba a la brasa roent,

alliberada;

el desig irefrenable de seguir cremant.

No trobaràs llenya nova.

No queden troncs,

ni sarments.

Queda el record de la flama,

sostingut en la retina del temps.

L'empremta de l'espurna,

espetegant damunt la pell.

Som cendra.

La gèlida absència,

apaga la brasa roent.

No et sentis captiva

No et sentis captiva de cap rei ni cap senyor,
ni de passadissos secrets, ni de tanques amb flors.

Cal passar l'ombra, i l'obaga i la fosca
per sortir a la llum, 
i poder ser, de nou tu mateixa.
I haver fugit, d'aquest lloc que t'atreu i t'ofega.

Tan a prop teu

Tan a prop teu,
el teu perfum m'arriba;
et fas present.
Els teus colors,
tenyeixen la llum.
I l'aire que pentina
la silueta dels teus pètals,
es burla de mi.

Jo, que només soc espiga,
aquí,
tan a prop teu,
estic.
I se m'oblida,
fugir prou lluny,
sortir d'aquest embat ,
d'aquesta trampa que m'estira.

Que vingui un cop de vent,
d'una tempesta esfereïda,
i trenqui la fina tija que em sosté,
i se m'emporti lluny,
prou lluny de tu,
i deixi de sentir-me,
tan aquí, a prop,
i de tu tan captiva.

Destí

Llisca,
sense que ningú 
et marqui el destí.

Ressegueix la vida 
amb els dits, 
com dibuixant les herbes 
bri a bri.

Lliscar

Deixa'm tornar a ser aigua,

i lliscar.
La teva pell serà fulla.

Jo resseguiré els contorns.

Els meus dits,
dibuixaran camins nous,
inrecorreguts.

Tu m'acolliràs confiada.

Et portaré la fredor de la pluja,
i l'escalf de la carícia.
I tu marcaràs el destí.

Jo l'emprendré.

I en el descens imparable,
cap a la plenitud d'assolir-te,
hi haurà l'abisme.

LLit de fulles

De pluja o de rosada

es deforma lentament la gota.

Vida canviant

a cada segon.

Retenir-te és desfer-te.

Flueix la teva vida,

et contemplo.

El teu llit verd

Et sostens, fràgil;
l'irreversible destí espera,
pacient.

Un instant més,
t'aferres a mi,
ets part del tot,
i després,
res.

Un instant més.
Si pogués retenir aquest moment;
si te'l pogués fer etern.

Si no arribés, cruel,
el cop de vent,
que vol endur-se el teu últim alè.

Si jo pogués,
ser el fil de vida que et reté,
o ser almenys, el teu llit verd

La meva llum

Si tornes no vull ser jo l'ombra que dibuixi cap fosca ran de terra.Si tornes no vull recordar els deserts sinó els camins.Si mai tornessis, sé vull construir a quatre mans sobre un terreny ben net.Per si un dia tornesaplegaré l'acolliment i la comprensió que necessitem.Si no tornes, serem far de llum per il·luminar l'absència.

La teva llum

Si tornes,
no arribis a mi com un reflex;
no vull saber la teva llum,
en el mirall de l'aigua que ens ha devastat.

Si tornes,
no ho facis tímida i prudent;
no vull saber la teva llum,
en els racons de la foscor que ens ha cobert.

Si tornes,
arriba nítida i valenta;
enlluerna els ulls!,
i que la teva llum ens arrossegui.

O no tornis.

Deixa que l'ombra  finalment cobreixi tot,
i no gosis mai més dir-te llum,
ni pretenguis ser claror de res.

Papallona de dia

Efímera la vida de llum.
Colors bells que la fan bella.
Fulles, herbes i flors
que es barregen en la claror.

Els meus ulls com papallones clares
aprenen de nou a mirar.

Un indret,
un color, 
un instant
i a saber 
que res mes que això 
no compta.

La llum

Desfilen papallones de nit,
damunt el fil de llum que encara em sosté.
S'apropen a la claror que les  atrau i fascina,
volant per assolir, per un instant, la plenitud.
Una vegada i una altra, volar i volar,
i en un d'aquests viatges, acabar;
el cos massa proper al vidre que escalfa,
les fines ales transparents vençudes,
el cos precipitant-se cap el buit.


Jo sóc també,
falena atreta per la llum, que fascina,
la mateixa llum que confon i desorienta,
Inapresa experiència en cada vol,
la mateixa maniobra repetida mil cops,
una vegada i un altra, estimar i estimar,
i en un d'aquests intents, acabar;
la fina pell de l'ànima s'esquinça,
la vida es precipita cap al buit.

La nit eterna

La recordo i també
la reconec, aquesta nit eterna.
I sé que posava
màscares de llum, a tothora.
I encenia fanals potents
o espelmes vacil·lants
segons els moments.

I recordo quan semblava 
que mai més res 
no podria ser avinent i senzill.

Però a cops la llum es fa potent
i no cal encendre  fanalets.
I obres els ulls  i veus que tant se val.

Que només veure el primer revolt
es suficient perquè la nit no sigui eterna. 

Nit eterna

Posarem una màscara de llum a aquesta foscor,
i vestirem amb roba nova el cos ferit.
Farem com si tot estigués bé;
com si tot hagués de ser així.
Però ai!,
No es fa de dia en aquesta nit eterna,
i sagna l'ànima i regalima el plor.

Rere els vidres

Aquesta  pluja que no cessa
inundarà camins i corriols
i ens espantarà el vol com si fos foc.

Aquesta pluja que no cessa
tantes gotes, amb constància ferma
faran saó en els camps de l'ànima.

Mentre la pluja no cessa
miraré les formes que sap dibuixar
sobre el paisatge i els vidres.

Pluja

No s'atura la pluja,
i només a estones trobo recer.
M'aixoplugo.
Trobar per un instant el repòs,
en aquest davallar que inhabilita.


Però a fora no para de ploure.
No hi ha cobert possible amb tanta aigua.
La certesa de saber-la permanent,
incansable, eterna.
Aquesta pluja que no cessa.

Carme

Ets l'onada que arriba a la platja
i que mulla els meus peus,
quan trepitjo la sorra, descalça,
sota un cel ple d'estels.
Ets el peix que salta sobre l'aigua
i em regala el reflex,
de la llum d'un capvespre que anuncia
que ha arribat el bon temps.

Ets la flor primerenca que espera
que se'n vagi l'hivern,
el gust dolç de la fruita que tasta
l'atrevit estornell.
Ets el marge que aguanta la terra
i el romaní que hi creix,
i la font d'aigua fresca que esquitxa;
i la molsa que hi neix.

En el silenci buit

En el silenci buit de les cases tancades

l'olor dels geranis em transporta anys enllà.

I ja fa tant temps que tocàvem la lluna!

Ara, hem crescut massa i ja no hi arribem.

Els dits recorden aquella llum tan blanca

i només pel record, 

sempre sabrem que podem abastar-la.

Carrers buits

Recorro carrers buits,

on la vida dorm recollida,

on els silencis trepitgen les fulles,
que avui no corren pel terra empedrat.

Ja no bufa l'aire que ens duia el perfum de la ginesta,

que floria, sota aquell cel de maig,

quan rèiem estirats damunt de l'herba fresca,

i ens sentíem immensament grans.

La font no raja l'aigua que bevíem,

cansats de córrer, de suor amarats,

i l'arbre on vam construir la cabana,

només conserva aquells claus mal clavats.

Miro balcons i finestres tancades,

que eren obertes fa anys, bat a bat,

i em ve el record de rialles a la plaça;

i una oreneta em diu que has marxat.

Darrere la fosca

No hi ha camí
si no es fa amb goig.
La pluja de tristesa
ennuvola la mirada, 
i no es veu el camí.

Potser és estret, potser costerut, 
potser és esquerp, potser és fosc.

Darrere la fosca 
es veu la llum.

Foscor

Sento el cant repetit de l'alosa,
i cau la tarda;
i em pesa l'oblit.

Es confonen ombres de pollancre,
amb la foscor,
que m'apaga per dins.

Se m'alenteix el pas amb què camino,
i em sembla,
que no em queden camins.

No necessito

No necessito oblidar-te.

L'amor ens va estirar, 

ens va arrencar del nostre lloc, 

per construir un punt de trobada.

Un punt que va ser incert, 

com la roda del temps, 

com un crit en la fosca, 

com passes en un laberint. 

Passes que ens allunyaven i ens apropaven

com un batec descompassat.

Ara, quan ja és l'hora del comiat,

et guardo el record, d'un bocí de vida

intensament viscut de clarors i ombres.

D'alegries i tristeses.

Ara, el comiat inevitable es farà bell, 

perquè t'he estimat tant

que no necessito oblidar-te.

Pd: seguint el poema T'intuiré

T'intuiré

T'intuiré en el raig de sol que m'enlluerna,
quan miro de trobar-te,
allà on se que no hi ets.

T'intuiré en les notes d'un instrument
que no interpreta la nostra cançó,
en la darrera copa,
d'aquell sopar que no farem.

T'intuiré en la casa buida de cada nit,
en el llit immens,
en el plaer buscat que no és plaent.
En el despertar lent d'un dia de festa,
en l'aroma d'aquell café que no prendrem.

T'intuiré mentre t'oblido,
mentre espero deixar d'intuir-te,
mentre intento mirar d'oblidar-te.

Esquitx de mar

Esquitx de mar, 
onada potent que es trenca
en mil guspires d'aigua.
Com l'esclat de mar...
Retornarem tots els bocins de cors
separats pel naufragi,
a la unitat inicial,
d'una veu que sap retrobar-se.

Tots som onada, tots som roca, 
Tots som balisa.
No ens cal buscar lluny.
Tots som u, per compartir-nos.

Nàufraga

Nàufraga.,
en aquest mar que reconec,
aquest mar que m'acull i que m'ofega,
una vegada i una altra.

Quanta pell més,
deixarà el cos estavellat,
damunt les roques que em tallen?
Afilades puntes de pedra, talment ganivets.

Tornar una vegada i una altra;
per sobreviure,
o per anar morint.
En el desig inconfès d'anar acabant.

No trobar una balisa on aferrar-me,
o trobar només aquella, la de sempre,
la que et permet viure,
la mateixa que et va matant.

Bombolles

Si poguéssim, podríem

ser lleugers com bombolles de sabó

i encabir dins l'arc de Sant Martí.

Si poguéssim, podríem

oblidar el passat i viure

l'instant etern i efímer.

Si poguéssim, podríem

construir un nou vol,

en solitud i companyia.

D'aquí

Si poguessis, podria

Si poguessis, podria,
regalar-te el color de les cireres,
la dolçor d'un préssec groc,
l'olor del pa acabat de fer.

Si poguessis, podria,
donar-te el tros de mar que acull la lluna,
l'esquitx del peix que la somia,
l'onada que s'escola entre les pedres.

Si poguessis, podria,
dur-te el cant del pit-roig,
la frescor del matí,
la primera llum del dia.

Si poguessis, podria,
oferir-te una vida.

Escletxa

Escletxa o porta oberta, 
raig de llum o penombra.
Paraula o silenci.
Carícia o pell mateixa.
Tot és vida viscuda,
tot pot ser vida per viure


D'aquí

Voldria

Voldria ser l'escletxa,
o el raig de llum que s'hi escola.
La paraula adient,
o el silenci que l'espera.
La carícia sobre la pell.
O la pell mateixa.

Hi ha terres i mars

Hi ha terres i mars
i serralades immenses
amb el seu glaç perpetu,
immòbils, ancorades al seu lloc.
No ancoris la teva ànima,
aquest alè lleuger que et fa ser tu.
Si les glaceres poguessin baixar
ben ran de terra,
qui sap si tidrien l'ocasió
de desfer-se entre plors i rialles.

Deixa't lliure per volar
i per fer nèixer flors en tots els temps.
Rere el desglaç, la flor de neu...
Seu en el jardí d'hivern: pensaments, ciclàmens i prímules
t'acompanyaran les hores fosques.



Diàleg que ve d'aquí

L'hivern etern

No em demanis les flors,
si ja no és primavera.
Si s'emportà els colors,
el vent de la tardor,
els pètals arrencats,
confusos al terra,
bruts del fang fet del plor,
dels aromes que no vas apreciar.

No em demanis ara les flors,
que avui ja no floreixen.
L'hivern etern aquí instal.lat,
ha fet la terra erma,
pel seu pas.
Com tu has deixat,
sobre aquesta ànima,
el glaç perpetu.

Camino

Camino vora el rierol
i sento com s'escola l'aigua, entre les pedres.
Hi ha el so que m'acompanya sempre
perquè no hi ha cap distància 
entre el rierol i jo, i el seu so, avui, és el meu so.
Camí avall, creixo jo, com creix el riu.
Només de saber-lo i saber-me,
recollint fonts i rajolins imperceptibles.
No sents? Ja salta el riu damunt les pedres...

Rierol

De l’aigua,
que no vaig gosar beure,
en faig mirall,
d’aquesta meva covardia.
D’un desfilar per lleres que eren només escòrrecs,
en l’irreal pretès afany de ser riu.
I desterro de dins meu, el silenciat lament,
el plany,
l’anhel del mar inassolit.
I resto aquí.
Conservo allò que em queda,
rierols escolant-se entre les pedres.