Els colors de foc que m'acompanyen

Sento els colors de la tardor
sobre la meva pell.
I sento el vent, ara suau,
ara potent, que se m'emporta.
Batego al seu ritme
malgrat jo mateixa.
Hi ha un final que s'apropa.
D'oblit i de descans reclòs.
Reposo, ara, sobre la randa més fina
en la fredor de la tardor tan avançada.
Sí, faré una pausa
mentre em durin
els colors de foc que m'acompanyen.
Els viuré com el darrer adéu,
encara bell, cap a aquest món
sovint, el més inhòspit.

Repòs etern

Cansada com estava;

tenyida dels colors que m'anunciaven,

com de proper tenia aquell viatge,

que de retorn em duia a ser per sempre,

de nou, indefinida part del tot que m'acollia;

reposo la tardor,

en aquest llit fet d'aigua i teranyina.

Potser serà l'hivern qui finalment em dugui

a retrobar el descans interromput,

d'aquesta interrompuda, fallida, caiguda.

Aleshores...

Si he de quedar-me

darrere aquest espiell

des d'on em deixen mirar-te...

Si he de veure't tan lluny

sense sentir les onades

ni el vent lleuger que les acosta...

Si ja no puc ser sorra

que acull l'escuma blanca

de la teva revolta...

Aleshores...

em quedaré molt quieta, 

amb els ulls fits a l'horitzó,

fins que el silenci

sigui un tàcit comiat

No vull un altre mar

No vull el mar que m'ofereixes,
estret, distant i limitat.
No vull un mar que no m'esquitxi.
Jo vull tastar la seva sal.

Jo vull el mar que es sent sobre la pell;
el mar que et fa venir un calfred.
Jo vull el mar que ve i se'n va,
i que arrossega.
El mar que acull la lluna en un reflex.

No vull el mar que m'ofereixes, 
darrera un mur de pedra,
que me'l fa tan llunyà.

Si em treus la seva essència,
i no el puc viure lliure,
si em prens, tota la seva immesitat,
de res serveix que em deixis una escletxa,
de res serveix, que el pugui contemplar.

Si em prens el mar com sento que el vull viure,
no vull aprendre a viure un altre mar.



Nota: hem proclamat quin poble volem ser i ara ens demanen que hi renunciem i reinventem la nostra manera de sentir-nos lliures i amb plenitud com a poble? Complicat.

Canyes

Busquem el refugi
de quan érem nins.
Amb quatre o cinc canyes
somriures endins.

El món s'esborrava
o el món era el bosc,
i en mig la cabana,
per seient un roc.

No hi havia passat
no hi havia futur
el moment, salvat,
com l'instant més pur.

Jo ara vull ser 
com aquells infants.
i  pensar només
el que duc a les mans.

Cabanya. Disseminat de Campdorà.

Farem cabanyes,

com quan érem vailets, 

i fèiem amb les canyes,

porxos sota els estels.

Farem cabanyes,

buscant si queda res,

d'allò que érem,

d'allò,

que somiàvem ser.

Perquè ens cantin els ocells

Perquè ens cantin els ocells

em penjo nius que els acullin,

i tothom els podrà escoltar.

Poso el cor vora la porta,

per recordar-nos l'amor.

I tinc les flors ran de l'escala

com una medecina de somriures.

Sempre vull que entri claror

per la cortina mig oberta.

Dalt del terrat, els somnis

rere una barana per protegir-los.

Si tu vols, hi pots pujar,

no hi covo somnis inaccessibles.

Casa rosa. Cotlliure.

T'alces única,

i els ulls que et miren,

no sabrien dir el perquè.

Uns et veuen lletja i vella,

tota estranya,

altres diuen que ets bonica,

així com ets.

I tu penges nius en forma de caseta,

perquè et cantin els ocells.

Pressentida recança

El sentiré molt lluny, el mar

i també lluny, la muntanya, 

i la pluja i el cel, quan ja no hi siguis.

Per més que m'aferri a qualsevol suport...

L'enyorança serà com l'aire

que omple sense omplir, cada buida absència.

I el record serà, només, de tot allò que no va ser.

Intuïda enyorança (Banyuls de la Marenda)

Quan ja no ens duguin pedalades a la platja,

i no dibuixi, amb la lluna, la sal del teu cos nu,

de rovell vella, enfilaré parets de cases buides,

i fixaré el res que quedi del que soc,

sobre un filferro que em sostingui de l'abisme. 

I al fons, un tros del mar que ens acollia,

i que quan ja no hi siguis, el sentiré molt lluny.

Comencem

Pel forat del pany, és un blog que neix de la mà d'una persona extraordinària i extraordinàriament generosa.

Des de fa uns anys, la Carme, forma part de la meva vida.

Diu el diccionari que quelcom és essencial quan, existint en un, el fa ser allò que és i que esdevé necessari per mantenir la seva identitat.

La Carme per mi, és aquest quelcom.

Poder compartir un blog amb ella és un regal preciós que des d'aquesta seva generositat que us deia més amunt, ha posat a les meves mans.

És un regal i un repte engrescador, que prenc feliç.

Aquest blog, voldria ser un mosaic d'imatges i paraules.

La immensitat de les coses la trobem, a vegades, en la concreta expressió de la seva senzillesa.

Aquí trobareu imatges senzilles de llocs quotidians que a voltes ens passen davant els ulls i no endevinem a mirar-les.

Potser si fóssim capaços de contemplar-les pel minúscul espai que dibuixa el forat d'un pany, en veuríem el detall, l'ànima de les coses, i allò que ens envolta, ens parlaria. 

Mil vegades gràcies, Carme.

mònica