dijous, 22 de març del 2018

Camino














Camino vora el rierol
i sento com s'escola l'aigua, entre les pedres.
Hi ha el so que m'acompanya sempre
perquè no hi ha cap distància 
entre el rierol i jo, i el seu so, avui, és el meu so.
Camí avall, creixo jo, com creix el riu.
Només de saber-lo i saber-me,
recollint fonts i rajolins imperceptibles.
No sents? Ja salta el riu damunt les pedres...


Rierol

Resultat d'imatges de rierols petits


De l’aigua,
que no vaig gosar beure,
en faig mirall,
d’aquesta meva covardia.
D’un desfilar per lleres que eren només escòrrecs,
en l’irreal pretès afany de ser riu.
I desterro de dins meu, el silenciat lament,
el plany,
l’anhel del mar inassolit.
I resto aquí.
Conservo allò que em queda,
rierols escolant-se entre les pedres.

Plor

Resultat d'imatges de glaceres
Si brollés aigua de la font més certa,
d'aquella que alimenten les glaceres,
del cim etern que no gosares mai emprendre,
sabries, com n'és de gèlida l'absència.

dimecres, 21 de març del 2018

Esbós de mi


Intent fallit o primer pas. 
Un vers perdut o bé un camí. 
L'esbós d'avui pot ser 
obra en procés, 
sempre imperfecta, 
revisable, 
en tot moment millorable. 

 Som en el camí 
 que va de nosaltres mateixos 
a nosaltres mateixos. 
Llarg o curt, 
no n'hi ha d'altre. 
 Soc l'esbós de mi, 
 que els anys acaben.

Inacabat





No he estat més que l'esbós d'allò que pretenia,
l'intent fallit,
la fita no assolida.
L'estrofa inacabada,
el vers perdut.
La nota que no afina.

dimarts, 20 de març del 2018

Herba


En aquest moment precís,
quan més vols esvair-te,
no hi ha res més que tu.
Cap més lloc on mirar
que no sigui mirar endins.
No hi ha cap mot amb sentit
sinó el que et surt de l'ànima.
Uns versos, com un nou camí.
Com gotes de rosada, que flueixen
lentament per les fulles
per ser aliment i saba
per ser aigua que calma la set.

Aigua de rosada



















Ara que ni tan sols soc,
l’esbós de la meva pròpia imatge,
i mans cansades,
no encerten a enfilar l’agulla,
amb el transparent fil,
que hauria de sargir l’estripada vida.
Ara, voldria no ser res i a res pertànyer.
I esvair-me,
talment ho fa l’aigua de la rosada,
damunt la fulla,
quan avança el dia.