La nit eterna

La recordo i també
la reconec, aquesta nit eterna.
I sé que posava
màscares de llum, a tothora.
I encenia fanals potents
o espelmes vacil·lants
segons els moments.

I recordo quan semblava 
que mai més res 
no podria ser avinent i senzill.

Però a cops la llum es fa potent
i no cal encendre  fanalets.
I obres els ulls  i veus que tant se val.

Que només veure el primer revolt
es suficient perquè la nit no sigui eterna. 

Nit eterna

Posarem una màscara de llum a aquesta foscor,
i vestirem amb roba nova el cos ferit.
Farem com si tot estigués bé;
com si tot hagués de ser així.
Però ai!,
No es fa de dia en aquesta nit eterna,
i sagna l'ànima i regalima el plor.

Rere els vidres

Aquesta  pluja que no cessa
inundarà camins i corriols
i ens espantarà el vol com si fos foc.

Aquesta pluja que no cessa
tantes gotes, amb constància ferma
faran saó en els camps de l'ànima.

Mentre la pluja no cessa
miraré les formes que sap dibuixar
sobre el paisatge i els vidres.

Pluja

No s'atura la pluja,
i només a estones trobo recer.
M'aixoplugo.
Trobar per un instant el repòs,
en aquest davallar que inhabilita.


Però a fora no para de ploure.
No hi ha cobert possible amb tanta aigua.
La certesa de saber-la permanent,
incansable, eterna.
Aquesta pluja que no cessa.

Carme

Ets l'onada que arriba a la platja
i que mulla els meus peus,
quan trepitjo la sorra, descalça,
sota un cel ple d'estels.
Ets el peix que salta sobre l'aigua
i em regala el reflex,
de la llum d'un capvespre que anuncia
que ha arribat el bon temps.

Ets la flor primerenca que espera
que se'n vagi l'hivern,
el gust dolç de la fruita que tasta
l'atrevit estornell.
Ets el marge que aguanta la terra
i el romaní que hi creix,
i la font d'aigua fresca que esquitxa;
i la molsa que hi neix.

En el silenci buit

En el silenci buit de les cases tancades

l'olor dels geranis em transporta anys enllà.

I ja fa tant temps que tocàvem la lluna!

Ara, hem crescut massa i ja no hi arribem.

Els dits recorden aquella llum tan blanca

i només pel record, 

sempre sabrem que podem abastar-la.

Carrers buits

Recorro carrers buits,

on la vida dorm recollida,

on els silencis trepitgen les fulles,
que avui no corren pel terra empedrat.

Ja no bufa l'aire que ens duia el perfum de la ginesta,

que floria, sota aquell cel de maig,

quan rèiem estirats damunt de l'herba fresca,

i ens sentíem immensament grans.

La font no raja l'aigua que bevíem,

cansats de córrer, de suor amarats,

i l'arbre on vam construir la cabana,

només conserva aquells claus mal clavats.

Miro balcons i finestres tancades,

que eren obertes fa anys, bat a bat,

i em ve el record de rialles a la plaça;

i una oreneta em diu que has marxat.

Darrere la fosca

No hi ha camí
si no es fa amb goig.
La pluja de tristesa
ennuvola la mirada, 
i no es veu el camí.

Potser és estret, potser costerut, 
potser és esquerp, potser és fosc.

Darrere la fosca 
es veu la llum.

Foscor

Sento el cant repetit de l'alosa,
i cau la tarda;
i em pesa l'oblit.

Es confonen ombres de pollancre,
amb la foscor,
que m'apaga per dins.

Se m'alenteix el pas amb què camino,
i em sembla,
que no em queden camins.

No necessito

No necessito oblidar-te.

L'amor ens va estirar, 

ens va arrencar del nostre lloc, 

per construir un punt de trobada.

Un punt que va ser incert, 

com la roda del temps, 

com un crit en la fosca, 

com passes en un laberint. 

Passes que ens allunyaven i ens apropaven

com un batec descompassat.

Ara, quan ja és l'hora del comiat,

et guardo el record, d'un bocí de vida

intensament viscut de clarors i ombres.

D'alegries i tristeses.

Ara, el comiat inevitable es farà bell, 

perquè t'he estimat tant

que no necessito oblidar-te.

Pd: seguint el poema T'intuiré

T'intuiré

T'intuiré en el raig de sol que m'enlluerna,
quan miro de trobar-te,
allà on se que no hi ets.

T'intuiré en les notes d'un instrument
que no interpreta la nostra cançó,
en la darrera copa,
d'aquell sopar que no farem.

T'intuiré en la casa buida de cada nit,
en el llit immens,
en el plaer buscat que no és plaent.
En el despertar lent d'un dia de festa,
en l'aroma d'aquell café que no prendrem.

T'intuiré mentre t'oblido,
mentre espero deixar d'intuir-te,
mentre intento mirar d'oblidar-te.

Esquitx de mar

Esquitx de mar, 
onada potent que es trenca
en mil guspires d'aigua.
Com l'esclat de mar...
Retornarem tots els bocins de cors
separats pel naufragi,
a la unitat inicial,
d'una veu que sap retrobar-se.

Tots som onada, tots som roca, 
Tots som balisa.
No ens cal buscar lluny.
Tots som u, per compartir-nos.

Nàufraga

Nàufraga.,
en aquest mar que reconec,
aquest mar que m'acull i que m'ofega,
una vegada i una altra.

Quanta pell més,
deixarà el cos estavellat,
damunt les roques que em tallen?
Afilades puntes de pedra, talment ganivets.

Tornar una vegada i una altra;
per sobreviure,
o per anar morint.
En el desig inconfès d'anar acabant.

No trobar una balisa on aferrar-me,
o trobar només aquella, la de sempre,
la que et permet viure,
la mateixa que et va matant.

Bombolles

Si poguéssim, podríem

ser lleugers com bombolles de sabó

i encabir dins l'arc de Sant Martí.

Si poguéssim, podríem

oblidar el passat i viure

l'instant etern i efímer.

Si poguéssim, podríem

construir un nou vol,

en solitud i companyia.

D'aquí

Si poguessis, podria

Si poguessis, podria,
regalar-te el color de les cireres,
la dolçor d'un préssec groc,
l'olor del pa acabat de fer.

Si poguessis, podria,
donar-te el tros de mar que acull la lluna,
l'esquitx del peix que la somia,
l'onada que s'escola entre les pedres.

Si poguessis, podria,
dur-te el cant del pit-roig,
la frescor del matí,
la primera llum del dia.

Si poguessis, podria,
oferir-te una vida.

Escletxa

Escletxa o porta oberta, 
raig de llum o penombra.
Paraula o silenci.
Carícia o pell mateixa.
Tot és vida viscuda,
tot pot ser vida per viure


D'aquí

Voldria

Voldria ser l'escletxa,
o el raig de llum que s'hi escola.
La paraula adient,
o el silenci que l'espera.
La carícia sobre la pell.
O la pell mateixa.

Hi ha terres i mars

Hi ha terres i mars
i serralades immenses
amb el seu glaç perpetu,
immòbils, ancorades al seu lloc.
No ancoris la teva ànima,
aquest alè lleuger que et fa ser tu.
Si les glaceres poguessin baixar
ben ran de terra,
qui sap si tidrien l'ocasió
de desfer-se entre plors i rialles.

Deixa't lliure per volar
i per fer nèixer flors en tots els temps.
Rere el desglaç, la flor de neu...
Seu en el jardí d'hivern: pensaments, ciclàmens i prímules
t'acompanyaran les hores fosques.



Diàleg que ve d'aquí

L'hivern etern

No em demanis les flors,
si ja no és primavera.
Si s'emportà els colors,
el vent de la tardor,
els pètals arrencats,
confusos al terra,
bruts del fang fet del plor,
dels aromes que no vas apreciar.

No em demanis ara les flors,
que avui ja no floreixen.
L'hivern etern aquí instal.lat,
ha fet la terra erma,
pel seu pas.
Com tu has deixat,
sobre aquesta ànima,
el glaç perpetu.