divendres, 24 de novembre de 2017

Repòs etern





















Cansada com estava;
tenyida dels colors que m'anunciaven,
com de proper tenia aquell viatge,
que de retorn em duia a ser per sempre,
de nou, indefinida part del tot que m'acollia;
reposo la tardor,
en aquest llit fet d'aigua i teranyina.
Potser serà l'hivern qui finalment em dugui
a retrobar el descans interromput,
d'aquesta interrompuda, fallida, caiguda.

3 comentaris:

  1. Que no ens falti mai el repòs quan el necessitem, ni tampoc el despertar quan haurem descansat.

    Una foto preciosa i delicada que costarà de fer en dibuix. I que quedarà com quedarà...

    Un poema profund i difícil també, però seguiré i tant. Avui en un comentari en un blog. Un blog col·lectiu que fem un cop a l'any com un Calendari d'Advent, hi havia un comentari d'una noia que deia: Tossudament alçada i tossudament blocaire... i explicava que s'apuntava de nou i que tossudament buscaria la manera i el temes per participar. Jo també, allà i aquí. Tossudament participativa en les activitats boniques.

    Gràcies per seguir. Una abraçada.

    ResponElimina
  2. La tardor ens ha servit per retrobar-nos aquí, al blog. Tot i que ja saps que mai deixo de tenir-te a la vora.

    La fotografia no és meva. Aquest cop l'he agafat en préstec. Però no tinc cap dubte que si me'n regales un dibuix, serà preciós.

    T'imagines una fulla que desitgi que arribi la tardor per poder caure al terra i a la terra, per finalment descansar?
    Una fulla que ja s'hagi tenyit amb els colors necessaris per despenjar-se de la branca i fer aquest viatge de comiat?
    T'imagines el seu viatge interromput per un llit tan preciós com aquest fet de delicades gotes d'aigua reposant sobre una teranyina deshabitada?

    No deixem de ser fulles, nosaltres, també. Elles tarden un any en retornar a la terra que les va fer néixer. Nosaltres, tardem uns anys.

    ResponElimina
  3. M'ho imagino molt bé, Mònica. Ja saps que sempre t'he dit que les teves metàfores són molt encertades.

    Em puc fer fulla (o potser ni cal) per imaginar el desig de repòs. Saps el que m'agrada més de la teva metàfora és que calgui tenyir-se dels colors necessaris per descansar. Per despenjar-se de la branca.

    A vegades hi han interrupcions precioses que és bo saber reconèixer. Com aquest llit de teranyina i gotes de rosada. Tan delicat.

    Tots som com fulles efímers, caducs, mortals... està bé mirar aquestes coses de cara. Sense pors.

    ResponElimina

Qui vol mirar pel forat del pany?