Foscor

Sento el cant repetit de l'alosa,
i cau la tarda;
i em pesa l'oblit.

Es confonen ombres de pollancre,
amb la foscor,
que m'apaga per dins.

Se m'alenteix el pas amb què camino,
i em sembla,
que no em queden camins.

No necessito

No necessito oblidar-te.

L'amor ens va estirar, 

ens va arrencar del nostre lloc, 

per construir un punt de trobada.

Un punt que va ser incert, 

com la roda del temps, 

com un crit en la fosca, 

com passes en un laberint. 

Passes que ens allunyaven i ens apropaven

com un batec descompassat.

Ara, quan ja és l'hora del comiat,

et guardo el record, d'un bocí de vida

intensament viscut de clarors i ombres.

D'alegries i tristeses.

Ara, el comiat inevitable es farà bell, 

perquè t'he estimat tant

que no necessito oblidar-te.

Pd: seguint el poema T'intuiré

T'intuiré

T'intuiré en el raig de sol que m'enlluerna,
quan miro de trobar-te,
allà on se que no hi ets.

T'intuiré en les notes d'un instrument
que no interpreta la nostra cançó,
en la darrera copa,
d'aquell sopar que no farem.

T'intuiré en la casa buida de cada nit,
en el llit immens,
en el plaer buscat que no és plaent.
En el despertar lent d'un dia de festa,
en l'aroma d'aquell café que no prendrem.

T'intuiré mentre t'oblido,
mentre espero deixar d'intuir-te,
mentre intento mirar d'oblidar-te.

Esquitx de mar

Esquitx de mar, 
onada potent que es trenca
en mil guspires d'aigua.
Com l'esclat de mar...
Retornarem tots els bocins de cors
separats pel naufragi,
a la unitat inicial,
d'una veu que sap retrobar-se.

Tots som onada, tots som roca, 
Tots som balisa.
No ens cal buscar lluny.
Tots som u, per compartir-nos.

Nàufraga

Nàufraga.,
en aquest mar que reconec,
aquest mar que m'acull i que m'ofega,
una vegada i una altra.

Quanta pell més,
deixarà el cos estavellat,
damunt les roques que em tallen?
Afilades puntes de pedra, talment ganivets.

Tornar una vegada i una altra;
per sobreviure,
o per anar morint.
En el desig inconfès d'anar acabant.

No trobar una balisa on aferrar-me,
o trobar només aquella, la de sempre,
la que et permet viure,
la mateixa que et va matant.

Bombolles

Si poguéssim, podríem

ser lleugers com bombolles de sabó

i encabir dins l'arc de Sant Martí.

Si poguéssim, podríem

oblidar el passat i viure

l'instant etern i efímer.

Si poguéssim, podríem

construir un nou vol,

en solitud i companyia.

D'aquí

Si poguessis, podria

Si poguessis, podria,
regalar-te el color de les cireres,
la dolçor d'un préssec groc,
l'olor del pa acabat de fer.

Si poguessis, podria,
donar-te el tros de mar que acull la lluna,
l'esquitx del peix que la somia,
l'onada que s'escola entre les pedres.

Si poguessis, podria,
dur-te el cant del pit-roig,
la frescor del matí,
la primera llum del dia.

Si poguessis, podria,
oferir-te una vida.

Escletxa

Escletxa o porta oberta, 
raig de llum o penombra.
Paraula o silenci.
Carícia o pell mateixa.
Tot és vida viscuda,
tot pot ser vida per viure


D'aquí

Voldria

Voldria ser l'escletxa,
o el raig de llum que s'hi escola.
La paraula adient,
o el silenci que l'espera.
La carícia sobre la pell.
O la pell mateixa.

Hi ha terres i mars

Hi ha terres i mars
i serralades immenses
amb el seu glaç perpetu,
immòbils, ancorades al seu lloc.
No ancoris la teva ànima,
aquest alè lleuger que et fa ser tu.
Si les glaceres poguessin baixar
ben ran de terra,
qui sap si tidrien l'ocasió
de desfer-se entre plors i rialles.

Deixa't lliure per volar
i per fer nèixer flors en tots els temps.
Rere el desglaç, la flor de neu...
Seu en el jardí d'hivern: pensaments, ciclàmens i prímules
t'acompanyaran les hores fosques.



Diàleg que ve d'aquí

L'hivern etern

No em demanis les flors,
si ja no és primavera.
Si s'emportà els colors,
el vent de la tardor,
els pètals arrencats,
confusos al terra,
bruts del fang fet del plor,
dels aromes que no vas apreciar.

No em demanis ara les flors,
que avui ja no floreixen.
L'hivern etern aquí instal.lat,
ha fet la terra erma,
pel seu pas.
Com tu has deixat,
sobre aquesta ànima,
el glaç perpetu.

Camino

Camino vora el rierol
i sento com s'escola l'aigua, entre les pedres.
Hi ha el so que m'acompanya sempre
perquè no hi ha cap distància 
entre el rierol i jo, i el seu so, avui, és el meu so.
Camí avall, creixo jo, com creix el riu.
Només de saber-lo i saber-me,
recollint fonts i rajolins imperceptibles.
No sents? Ja salta el riu damunt les pedres...

Rierol

De l’aigua,
que no vaig gosar beure,
en faig mirall,
d’aquesta meva covardia.
D’un desfilar per lleres que eren només escòrrecs,
en l’irreal pretès afany de ser riu.
I desterro de dins meu, el silenciat lament,
el plany,
l’anhel del mar inassolit.
I resto aquí.
Conservo allò que em queda,
rierols escolant-se entre les pedres.