Plor

Si brollés aigua de la font més certa,
d'aquella que alimenten les glaceres,
del cim etern que no gosares mai emprendre,
sabries, com n'és de gèlida l'absència.

Esbós de mi

Intent fallit o primer pas. 

Un vers perdut o bé un camí. 

L'esbós d'avui pot ser 

obra en procés, 

sempre imperfecta, 

revisable, 

en tot moment millorable. 

 Som en el camí 

 que va de nosaltres mateixos 

a nosaltres mateixos. 

Llarg o curt, 

no n'hi ha d'altre. 

 Soc l'esbós de mi, 

 que els anys acaben.

Inacabat

No he estat més que l'esbós d'allò que pretenia,
l'intent fallit,
la fita no assolida.
L'estrofa inacabada,
el vers perdut.
La nota que no afina.

Herba

En aquest moment precís,
quan més vols esvair-te,
no hi ha res més que tu.
Cap més lloc on mirar
que no sigui mirar endins.
No hi ha cap mot amb sentit
sinó el que et surt de l'ànima.
Uns versos, com un nou camí.
Com gotes de rosada, que flueixen
lentament per les fulles
per ser aliment i saba
per ser aigua que calma la set.

Aigua de rosada

Ara que ni tan sols soc,

l’esbós de la meva pròpia imatge,

i mans cansades,

no encerten a enfilar l’agulla,

amb el transparent fil,

que hauria de sargir l’estripada vida.

Ara, voldria no ser res i a res pertànyer.

I esvair-me,

talment ho fa l’aigua de la rosada,

damunt la fulla,

quan avança el dia.

Els colors de foc que m'acompanyen

Sento els colors de la tardor
sobre la meva pell.
I sento el vent, ara suau,
ara potent, que se m'emporta.
Batego al seu ritme
malgrat jo mateixa.
Hi ha un final que s'apropa.
D'oblit i de descans reclòs.
Reposo, ara, sobre la randa més fina
en la fredor de la tardor tan avançada.
Sí, faré una pausa
mentre em durin
els colors de foc que m'acompanyen.
Els viuré com el darrer adéu,
encara bell, cap a aquest món
sovint, el més inhòspit.

Repòs etern

Cansada com estava;

tenyida dels colors que m'anunciaven,

com de proper tenia aquell viatge,

que de retorn em duia a ser per sempre,

de nou, indefinida part del tot que m'acollia;

reposo la tardor,

en aquest llit fet d'aigua i teranyina.

Potser serà l'hivern qui finalment em dugui

a retrobar el descans interromput,

d'aquesta interrompuda, fallida, caiguda.

Aleshores...

Si he de quedar-me

darrere aquest espiell

des d'on em deixen mirar-te...

Si he de veure't tan lluny

sense sentir les onades

ni el vent lleuger que les acosta...

Si ja no puc ser sorra

que acull l'escuma blanca

de la teva revolta...

Aleshores...

em quedaré molt quieta, 

amb els ulls fits a l'horitzó,

fins que el silenci

sigui un tàcit comiat

No vull un altre mar

No vull el mar que m'ofereixes,
estret, distant i limitat.
No vull un mar que no m'esquitxi.
Jo vull tastar la seva sal.

Jo vull el mar que es sent sobre la pell;
el mar que et fa venir un calfred.
Jo vull el mar que ve i se'n va,
i que arrossega.
El mar que acull la lluna en un reflex.

No vull el mar que m'ofereixes, 
darrera un mur de pedra,
que me'l fa tan llunyà.

Si em treus la seva essència,
i no el puc viure lliure,
si em prens, tota la seva immesitat,
de res serveix que em deixis una escletxa,
de res serveix, que el pugui contemplar.

Si em prens el mar com sento que el vull viure,
no vull aprendre a viure un altre mar.



Nota: hem proclamat quin poble volem ser i ara ens demanen que hi renunciem i reinventem la nostra manera de sentir-nos lliures i amb plenitud com a poble? Complicat.

Canyes

Busquem el refugi
de quan érem nins.
Amb quatre o cinc canyes
somriures endins.

El món s'esborrava
o el món era el bosc,
i en mig la cabana,
per seient un roc.

No hi havia passat
no hi havia futur
el moment, salvat,
com l'instant més pur.

Jo ara vull ser 
com aquells infants.
i  pensar només
el que duc a les mans.

Cabanya. Disseminat de Campdorà.

Farem cabanyes,

com quan érem vailets, 

i fèiem amb les canyes,

porxos sota els estels.

Farem cabanyes,

buscant si queda res,

d'allò que érem,

d'allò,

que somiàvem ser.

Perquè ens cantin els ocells

Perquè ens cantin els ocells

em penjo nius que els acullin,

i tothom els podrà escoltar.

Poso el cor vora la porta,

per recordar-nos l'amor.

I tinc les flors ran de l'escala

com una medecina de somriures.

Sempre vull que entri claror

per la cortina mig oberta.

Dalt del terrat, els somnis

rere una barana per protegir-los.

Si tu vols, hi pots pujar,

no hi covo somnis inaccessibles.

Casa rosa. Cotlliure.

T'alces única,

i els ulls que et miren,

no sabrien dir el perquè.

Uns et veuen lletja i vella,

tota estranya,

altres diuen que ets bonica,

així com ets.

I tu penges nius en forma de caseta,

perquè et cantin els ocells.